Caminada del dimecres 17 d’abril de 2024. 8,5 km. 2 hores i 40 minuts.
Alfred Castells (text). Jaume Sendra (fotos)
Aparquem al cotxe al carrer del Sindicat de Moja, entre el Celler Cooperatiu de Moja, SCCL, que ocupa l’antic Sindicat Agrícola de Moja, i el Centre Cívic La Xarxa. Són les 8:20 h del matí quan iniciem la caminada d’avui.
Moja (Poca gent i boja), és el nucli més poblat del municipi d’Olèrdola (1404 habitants (cens 2023)). Moja ja s’esmenta l’any 981 en un document de compra de terres.
Avancem cap a ponent del poble per l’avinguda de la Carrerada, la plaça Major i el carrer de Santa Maria. Girem al trobar el carrer de Penafel*, que tira cap al sud i que porta al camí rural de Penyafel*
*Davant la duplicitat d’ús del topònim Penafel / Penyafel, nosaltres utilitzarem la forma Penyafel, tal com consta en la cartografia oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Joan Coromines explica que el topònim prové de penna fedel: una fortalesa que es degué mantenir sempre fidel al senyor al qual pertanyia.
Cal destacar que una part de la caminada d’avui la farem seguint el traçat de l’antiga Via Augusta romana. L’octubre de l’any 2021, que vàrem passar per aquí, un petit rètol indicava l’existència d’aquesta via romana. Avui, aquest rètol ja no existeix.
https://foliosdehistorias.wordpress.com/grandes-imperios/imperio-romano-27-ac-476-dc/la-legion-romana/
(Foto: Jaume Sendra. 6.10.2021)
Seguim pel camí asfaltat de Penyafel, que baixa en pendent, i al cap d’1,5 km, a l’esquerra, hi ha l’indret on es troba la bassa de la Muntanyeta, que, actualment, passa desapercebuda. Es tracta d’una bassa natural que retenia l’aigua de tot l’any i que ha havia estat recuperada com a punt de cria d’amfibis.
Des d’aquí, al camí deriva cap al sud-oest i ens porta al mas de Penyafel, tot passant del terme d’Olèrdola al de Santa Margarida i els Monjos.
El masés un gran casal d’origen medieval que va pertànyer a la família dels Santa Oliva. Al segle XII va donar lloc a la nissaga dels Penyafel.
L’edifici actual és fruit d’una reconstrucció del segle XVII. Té planta rectangular i coberta a quatre vessants sobre golfes amb arcs de mig punt. Els finestrals estan emmarcats amb pedra motllurada. Un d’ells té a la llinda un relleu amb la imatge de sant Martí i la data de 1696. També podem veure reubicada en una fornícula una creu de terme, malmesa, de l’any 170? -l’última xifra no es veu-.
La casa compta amb un baluard amb portal d’arc escarser.
Davant del mas hi ha l’església de Santa Maria de Penyafel. S’esmenta en un document de l’any 1131. S’hi fa un aplec cada any, el dilluns de Pasqua.
De la primitiva construcció rectangular romànica de l’església en resten, només, trossos de parets i la portalada de mig punt.
Actualment l’entrada principal és formada per un portal amb dues arquivoltes adovellades amb un espai cobert per volta catalana que funciona com a nàrtex. Aquest portal resta dintre un porxo posterior, tot emblanquinat, obra barroca, com l’aixecament de la nau i l’absis. L’església és d’una nau amb llunetes, capçada per un absis semicircular, amb un presbiteri més elevat que la resta.
A la part superior de la façana principal hi ha un campanar d’espadanya de dos arcs que no contenen campanes i una creu.
Darrera l’església hi ha un senzill rellotge de sol.
Deixant el mas a la dreta i l’església a l’esquerra, avancem cap al sud, deixant a la nostra esquerra una petita bassa actualment buida.
El camí, que sembla contenir traces de la Via Augusta romana, avança entre boscos de pins cap al sud.
De seguida gira cap a l’est i, immediatament, altra vegada cap al sud, per travessar el fondo de Mas Granell a través d’un pintoresc pont.
Com que volem arribar-nos a la font de Penyafel, que ens queda a l’esquerra, i l’accés des del camí està impracticable per l’abundant bardissa, reculem una mica, passem per damunt d’una llosa i anant a frec d’una vinya, fem cap a la font que es troba a uns 20 m del camí i s’hi accedeix per un petit pont fet de troncs.
La font de Penyafel, és, en realitat, un ampli cocó amb aigua estancada, emmarcat per una esplèndida figuera i un pi de tronc retorçat.
Vista la font, retornem al camí i avancem cap a l’oest. De seguida, un trencall a la dreta ens mena a una altra font, la font de la Mare de Déu de Penyafel, totalment seca, que es troba situada dins d’una petita cavitat.
Retornem al camí i seguim cap al sud-oest i a la primera cruïlla, que trobem a la nostra dreta, girem cap a ponent per entre vinyes.
Al cap de poc, trobem una nova cruïlla, en un indret conegut pel Sarrau.
Nosaltres tirem cap al sud, en baixada, i de seguida girem cap a ponent per un senderó que ens mena a la font del Castell d’Espitlles (coordenades: X 389370, Y 4574540). La font es troba situada a l’esquerra, en un marge natural de pedra, lleugerament excavat. Al davant hi ha una bassa petita i un gran plataner, mig mort. Tampoc raja.
Són dos quarts de deu i aprofitem per esmorzar i fer el cafè en aquest indret que predisposa a la contemplació relaxada.
Una vegada esmorzats, reprenem la marxa i tornem cap a la cruïlla del Sarrau.
Des d’aquí enfilem cap al nord-est per arribar-nos a Espitlles, mot, possiblement, derivat d’espitlleres.
La caseria d’Espitlles és una agrupació de diverses cases: Can Rito, Can Trinquet i Can Brugal. Hi sobresurt el Castell, una masia amb notables dependències agrícoles, així com un magatzem amb coberta a dos vessants i una galeria annexa de grans dimensions formada per arcades de mig punt, que actualment acull la Residència Espitlles per a persones grans. Segons els veïns, aquesta última construcció va substituir un edifici anterior fortificat.
El lloc d’Espitlles apareix documentat l’any 974 com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes.
Des d’Espitlles fem una volta d’arc cap al nord, cap a l’est i cap al sud, passant per entre vinyes, per tornar a fet cap al mas de Penyafel.
Arribats al mas de Penyafel, agafem el camí que mena a la Torre de Moja, tot passant del terme de Santa Margarida i els Monjos al d’Olèrdola, que tira cap al nord-est, passant sinuosament entre més vinyes i unes rengles d’ametllers, fins que entronca amb un altre camí, en un indret anomenat el Fondo, que, cap a l’esquerra, ens durà directament a Moja.
Entrem al poble pel carrer de Santa Margarida, continuem pel carrer de Sant Macari i anem a parar a la plaça del Te Deum, on hi ha la Torre de Moja.
La Torre de Moja, o Torre del Moro, està documentada a partir de l’any 981, té una alçada de 13 m i un diàmetre de 5 m i els seus murs fan un gruix de 1,8 m. La porta és d’arc de mig punt amb dovelles.
Per unes escales passem a la contigua plaça de l’Església, on es troba l’església parroquial de Sant Jaume, construïda al segle XIX, quan l’antiga parròquia, l’ermita de Sant Cugat, va quedar petita.
L’església és d’estil neomedieval. És un edifici d’una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus estan separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d’inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d’accés d’arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. L’estil arquitectònic utilitzat és el de l’eclecticisme medievalista.
Són les 11 de matí i en aquest indret donem per acabada la caminada d’avui, una agradable passejada immersos en l’essència del Penedès.
Abans de marxar encara tenim temps de fer una cervesa i comprar uns embotits a l’obrador dels Mitjans.
L’amabilitat d’una veïna ens ha permès arribar al Superbar (a ca l’Elena -o Helena- per la gent del poble), al carrer de la Germandat.
El Gegant de la Porra 2 
Deixa un comentari