Caminada del dimecres 10 d’abril de 2024. 14,5 km. Unes 4 hores. Desnivell 279 m. Altitud màxima 248 m. Altitud mínima 146 m.
Després de dues setmanes sense sortir, avui hem reprès les caminades dels dimecres. Alfred Castells (text). Jaume Sendra ( fotos).
Aparquem el cotxe al carrer de Santa Magdalena de Torrelletes (poble del municipi de Castellet i la Gornal). Son les 8:25 h del mati quan iniciem la caminada d’avui.
Sortim del poble per la banda de llevant, agafant les escales que surten de davant de Cal Pastor, per connectar amb el carrer del Pou.
Girem cap a llevant pel camí de la Bovera, tot deixant a la nostra esquerra un dipòsit d’aigua.
El camí agafa la direcció nord i avança, primer, per un terra rocós, on s’hi noten encara les roderes deixades pels carros, i, després, per un sender més estret entre vegetació on predominen un munt d’atzavares seques arrapades als marges de l’esquerra.
També, a l’esquerra, podem observar les restes d’un forn de calç amb un parell de pins que han arrelat a dins.
El sender que seguim acaba entroncant amb un camí en un indret conegut com el Figueral. Nosaltres continuem cap a l’esquerra. A la dreta aniríem cap al fondo de la Bovera.
Passem entre vinyes i a la propera cruïlla girem a la dreta i continuem entre vinyes fins que entrem en una zona boscosa. El camí ara segueix en direcció nord.
Al cap d’una estona, a les envistes del corral de la Muntanya, un indicador, a la nostra esquerra, assenyala la ruta per anar a Penyafort, així que deixem el camí que seguíem i ens endinsem cap al sender a Penyafort, que baixa força dret. Fins i tot hi ha uns escalons fets amb uns travessers de fusta per facilitar la marxa.
Avancem entre boscos de pins i, també, algunes alzines per travessar el fondo del Raventós, fins que trobem unes vinyes i un immens camp de ravenisses que deuen fer les delícies dels conills.
A la nostra esquerra, al fons, podem observar la immensa finca de Cal Romagosa.
Seguim cap al nord per arribar al mas Pigot. Abans d’arribar-hi, just a la nostra dreta, trobem les restes de la que es coneix com la torre del Mas Pigot, rodejada per una massa de vegetació que impedeix veure’n l’interior. És una torre colomer molt malmesa, ja que sols resten drets un parell de panys de paret. S’ha de descartar l’origen romà que tradicionalment se li ha suposat. Cal pressuposar que és medieval; amb tot, els límits cronològics en què pogué ésser construïda són molt amplis i van des de l’època musulmana fins als darrers segles medievals.
A l’arribar al mas, el rodegem pel seu costat de ponent i continuem la caminada.
El mas Pigot és una masia centenària de dues plantes, totalment restaurada, amb la façana pintada de vermell, que fa la funció de residència casa de pagès, i que compta amb una refrescant piscina envoltada d’una gran zona de gespa amb gandules.
Agafem des d’aquí el sender que fa baixada cap al nord fins que trobem un camí ascendent i girem cap a la dreta. Una mica més endavant trobem una cruïlla, just al límit entre els termes de Castellet i la Gornal i Santa Margarida i els Monjos. Nosaltres continuem cap al nord i de seguida arribem a l’antiga quadra de Bellestar (o Bell-Estar, com indiquen unes rajoles de ceràmica a la façana).
L’edifici de la quadra, força malmès, consta d’un cos principal de planta quadrangular amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dos vessants amb ràfec de bigues. La façana de l’edifici té el portal principal de mig punt dovellat. Destaca un finestral emmarcat de pedra motllurada. L’edifici està clos per un baluard, amb un portal d’arc de pedra rebaixat amb la inscripció 1856 a la clau de volta. Damunt d’aquest portal d’accés hi ha la creu de l’antiga capella de sant Pere que es va enrunar i que els estadants hi havien construït durant el segle XIV. Fins fa pocs anys encara es conservava la pica baptismal.
La primera referència escrita de la quadra de Bellestar data de l’any 1306, on s’esmenta Romeu de Bell-estar, militar i beneficiari de la capella de Santa Maria de la Senabra. Onofre Gual, els Brugal i els Morató són algunes de les famílies que també hi han residit. A partir del 1505, es troben continues referències escrites relatives a Bell-estar, Ballestar o Ballestà.
Des d’aquí continuem en direcció nord-oest. Ara el camí fa un revolt tancat amb força pendent descendent. Arribem a una altra cruïlla. Cap a l’esquerra aniríem a Cal Brugal, una masia construïda a mitjans del segle XVII.
Nosaltres continuem nord enllà per travessar el torrent de Borrolleres, un indret ombrívol amb una ufanosa vegetació. Travessat el torrent, deixem un cobert a mà esquerra i continuem amb una lleu pendent de pujada cap al nord.
Deixem la finca de Cal Gallego a l’esquerra i travessem el barranc de Sant Llorenç per un pont per fer cap a un nucli de masies: Cal Prunera, Cal Noi (també coneguda com Cal Noi de Bellestar) i Cal Vicari, totes a l’esquerra del camí.
A Cal Prunera un gos -mastí, suposem- ha saludat el nostre pas.
A Cal Noi, la part més propera al camí està a mig restaurar. Fa un temps, quan hi vàrem passar, hi treballaven, ara sembla que les obres estiguin aturades.
Després de deixar Cal Vicari a la nostre esquerra, agafem un trencall també a l’esquerra que baixa cap al riu de Foix, deixant a la dreta Cal Magí.
Arribem al riu de Foix i el creuem per un gual. Podem comprovar que l’aigua del riu baixa una mica tèrbola i que desprèn una olor desagradable.
Uns ànecs fugissers, que no s’ha deixat fotografiar, posen una nota bucòlica en aquest tram del riu.
Travessat el gual seguim cap al nord-est pel camí fluvial paral·lel a la riba dreta del riu, poblat per un imponent canyissar, i anem a fer cap a l’Abadal.
L’Abadal és una masia de planta irregular, conseqüència de juxtaposar diferents cossos al llarg de la seva història. Consta de planta baixa, primer pis, golfes i soterrani. L’edifici té una coberta a dos vessants amb barbacana i bigues de fusta. Alguns finestrals de la planta noble són emmarcats de pedra motllurada, altres finestrals tenen brancals, llindes i escopidors de pedra picada. A la façana de llevant hi destaquen una finestra geminada de pedra amb fust i capitell i un rellotge de sol.
Passem el pont sobre el riu de Foix, situat davant de l’Abadal i ens enfilem cap a llevant pel camí asfaltat que ens deixa a l’esplanada del castell de Penyafort.
Són una mica més de les 10 del matí i fem parada per esmorzar i prendre un cafetó.
El castell de Penyafort és un complex arquitectònic que integra construccions de diferents èpoques, des de l’edat mitjana fins l’actualitat. Entre les edificacions medievals destaca una torre, dues petites sales corbades perimetrals a la torre, una sala absidal possiblement emprada com a baptisteri i l’atri de l’església.
L’edifici compta amb dos grans jardins. Un ocupa l’espai central i l’altre queda al costat de ponent. Aquest últim inclou una avinguda envoltada de xiprers que mena fins a la bassa. Al costat de la bassa hi ha un gran pou de planta ovalada, creuat per una arcada d’origen molt probablement medieval. Per últim, a una certa distància a ponent del conjunt edificat hi ha la torre d’un antic molí de vent.
La part més antiga d’aquest conjunt arquitectònic, és el que queda de la casa natal de Raimon de Penyafort (1185 – 1275), una petita fortificació depenent del castell d’Olèrdola. La majoria d’edificis que es conserven es van construir després de la canonització del sant. L’any 1602 començarem les obres de construcció del convent dominicà de Penyafort, amb una església de dimensions considerables. El 1707 es construí el portal de l’església, que tenia un gran retaule que va ser robat el 1815. L’any 1835 el castell-convent va ser desamortitzat i passà a mans privades.
A les darreries del segle XIX pertanyia a l’enginyer Puig i Llagostera, que va renovar l’edifici i l’adaptà com a mansió senyorial. L’any 1936 l’església va ser saquejada i se’n van cremar les relíquies que conservava. Aleshores va ser transformada en presó per a captius de guerra, sobretot aviadors.
Després d’un període de deteriorament i successius canvis de mans, el conjunt va ser adquirit, l’any 1980, per la senyora Gallemí. El conjunt va ser declarat l’any 1988 Bé d’Interès Cultural, amb la categoria de Monument Nacional. L’any 1997 es creà l’Associació d’Amics del Castell de Penyafort, amb la finalitat de vetllar per la conservació física i els usos socials del castell. L’any 2002 l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos va adquirir el conjunt del castell-convent.
Com que la satisfacció no és mai completa, el goig de contemplar el castell i els seus encontorns es veu frustrat per la presencià d’una immensa grua al mateix castell -que fa molt temps que hi és- i per les instal·lacions del Polígon Industrial del Pla de l’Estació de la Ràpita que s’estén al nord d’on ens trobem.
Després d’esmorzar, reprenem la caminada deixant el castell a la nostra dreta i avançant cap al sud. Deixem Cal Magí a la dreta, masia productora de mel, i retrobem el camí que hem fet a l’anada.
En arribar just davant de Cal Prunera, trenquem a l’esquerra pel camí que, cap a llevant, ens portarà pel costat del barranc de Sant Llorenç.
Decidim arribar-nos fins a les fonts que voregen aquest barranc.
Al cap de poca estona, a la nostra dreta, arrambada a la paret natural, trobem la font de Sant Llorenç (coordenades: X388729, Y4572605), que avui, sortosament, raja, regulada per una aixeta metàl·lica moderna.
Un poema de Josep Parera, difícil de llegir, embelleix el coronament de la font i unes taules amb bancs prop de la font conviden a fer un recés per descansar.
Consultats documents al nostre abast hem pogut esbrinar el contingut del poema. Us l’oferim a continuació:
LA FONT DE SANT LLORENÇ
Lloc d’esplai del qui matina,
font humil de sant Llorenç,
dolç repòs del qui camina,
aigua fresca i cristal·lina
que bevent-ne el cor emprens.
Tens per marc un bell paisatge,
tens perfums, tens cants d’ocell,
tens els besos de l’oratge
i del cel reps l’homenatge
perquè et dona el seu mantell.
Una mica mes enllà, també a la dreta, hi ha la font del Pouet del Cagalló (que alguns mapes descriuen com del Pouet del Queguelló), totalment seca. Es tracta d’una font de clot amb una basseta de forma rectangular (1,7 m x 0,90 m i 0,50 m de profunditat).
Encara, una mica més enllà, enfilada al vessant dret de la muntanya, a uns 20 m pujant per un senderó que arrenca prop del Pouet del Cagalló, s’hi troba la font de Sant Joan, que no és altra cosa que una escletxa a la roca, un xic profunda, que conté una mica d’aigua al fons. Té una forma ovalada i deu fer 2 m x 1 m.
Vistes les fonts, desfem el camí i retornem cap a ponent per agafar un sender que s’enfila cap al sud-oest, que ens conduirà al caseriu de la Senabra. A la dreta d’aquest sender encara subsisteix un antic pou mig enrunat i omplert de terra.
Del conjunt de construccions de la Senabra destaquen l’església romànica de Santa Maria de la Senabra i la caseria de la Senabra.
L’església de Santa Maria de la Senabra és un edifici d’una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. Constitueix un dels millors exemplars romànics del Penedès. La façana té un portal adovellat i un ull de bou, i l’absis mostra una finestra de doble esqueixada. El seu origen se situa al segle XII. A l’interior es conserven pintures del 1614.
La caseria és un edifici de planta quadrangular amb planta baixa, pis i golfes, coberta a dos vessants. El portal d’entrada és d’arc de mig punt dovellat i les finestres estan emmarcades en pedra. Les cantoneres són de pedra i a un angle de l’edifici hi ha un contrafort. A una llinda de pedra dels finestrals hi ha esculpida la data 1674. Actualment acull les activitats vinícoles de Vins Mallofré.
Sortim del nucli de la Senabra i avancem cap a ponent per un camí asfaltat, amb vinyes a banda i banda, que baixa fins a trobar el camí per on hem passat aquest matí a l’anada cap al castell de Penyafort.
Agafem el camí cap a l’esquerra, en direcció sud, i, caminant pels mateixos indrets que hem recorregut a l’anada, retornem cap a Torrelletes, on arribem al cap d’unes quatre hores després d’haver-ne sortit.
Aquí acabem la caminada d’avui i tornem cap a casa, després d’haver gaudit d’un matí fresquet a primera hora i més primaveral cap al migdia, que ha permès al Jaume recol·lectar uns quants espàrrecs escadussers.
Més Informació:
El Gegant de la Porra 2 
Deixa un comentari