Caminada del dimecres 19 de juny de 2024, últim dia de la primavera i última caminada de la temporada. 15,47 km. 4 h 30 min. Desnivell 134 m. Altitud màxima 105 m. Altitud mínima 18 m. Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).
Amb la caminada d’avui volíem conèixer l’estat en què es troba el camí vell de Ribes sortint de Vilanova i la Geltrú.
D’antuvi ja sabíem que no seria una missió senzilla. Érem sabedors de la seva gairebé desaparició i del mal estat del poc que en queda.
Sortim a les 7 h del matí de la plaça de les Casernes i passem pel carrers de les Casernes, d’Albert Salvany i Bertran i de la Creu de Xirivia, on es troba la creu de terme que dona nom al carrer, això sí, desplaçada uns 22 m cap a ponent del seu emplaçament inicial.
La creu té un basament octogonal de quatre graons. Presenta en una banda la imatge de Crist i en una altra la de la Mare de Déu. Ha perdut el capitell que formava part del conjunt original. La data de construcció no és gaire precisa. Sembla pertànyer al segle
XVII o XVIII, tot i que Albert Ferrer apunta la possibilitat que fos anterior, probablement dels segles XVI-XVII.
Es va desmuntar l’any 1934 i les peces es van emmagatzemar. El 1944, el Centre d’Estudis de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va emprendre’n la reconstrucció al seu emplaçament d’origen. Posteriorment, amb la urbanització del sector, la creu ha estat desplaçada, com hem mencionat, uns 22 metre.
On hi havia la creu anteriorment es bifurcava l’antiga carretera cap a Sant Pere de Ribes, que actualment cal anar a retrobar després de la doble rotonda a tocar de la masia de Carro; i el camí vell de Ribes.
Per trobar el camí vell de Ribes, primer hem intentat entrar pel final del carrer de Maria Mercè Marçal, que porta als darreres de la sínia del Caçador. Impossible, la quantitat de bardissa que hi ha ho impedeix.
La sínia del Caçador havia estat, segle XIX, el forn d’obra del rajoler Manel Clotet.
Anem al buscar el carrer de més avall, el de Montserrat Roig. Després de rodejar una finca, també és impossible. Parlant amb el propietari, ens ha comentat que ha barrat el pas expressament perquè no li entrin a la propietat.
Vista la situació, anem a trobar la ronda Ibèrica i la seguim cap a llevant. Just abans d’arribar al pont sobre el torrent de Santa Magdalena, podem veure, a la dreta, la sortida del camí vell de Ribes que no hem pogut seguir.
Davant aquesta situació en què es troben força camins del nostre municipi ens fem una reflexió. No es podria destinar personal que tingués cura de la seva conservació? I no seria agraït que persones voluntàries que són ajudades per la comunitat hi poguessin dedicar un temps i així revertir a la comunitat el seu ajut?
Continuem per la ronda Ibèrica i una vegada travessada la ronda d’Europa continuem pel carrer de Vilanoveta, que segueix i evoca el traçat de l’antic camí de Vilanoveta.
Així, anem a fer cap a la masia Nova, l’antic mas Marroquí, documentat l’any 1457. Reconstruïda l’any 1820, fou propietat de Carles de Cabanyes i Marquès, que la vengué als germans Magriñà, Isidre i Joan, l’any 1955. A la seva mort, la masia va passar a l’ajuntament vilanoví amb la intenció de fer-hi una casa-museu, circumstància que no s’ha materialitzat. Actualment als terrenys de la masia hi ha un hort social.
Al costat de llevant de la masia, carrer de Roser Dolçet, entre uns xiprers, es pot observar la presència d’una creu de terme. No oblidem que estem al límit dels termes municipals de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes.
Vista la masia, anem cap al nord pel carrer de Roser Dolçet que, com hem mencionat, fa de límit dels dos termes municipals, i anem a fer cap a la rambla dels Països Catalans amb la intenció de veure com podem retrobar el camí vell de Ribes, del qual ja sabíem que l’esplanació d’una propietat en aquesta zona s’havia carregat el tram que sortia de davant del carrer de la Masia Nova, a l’extrem de llevant de la placeta ovalada.
Impossible. Les tanques de les dues finques limítrofs ho impedeixen. Només que haguessin deixat un petit pas entre les dues finques -1 m d’ample, per exemple- ja n’hi hauria prou per poder passar.
I, ara ens preguntem. Una propietat privada pot suprimir el pas d’un camí ancestral? Si es així, no estaria obligada a proporcionar un pas alternatiu proper que substituís el camí suprimit? No hi ha cap organisme -municipal o comarcal- que tingui la responsabilitat d’evitar i resoldre aquestes situacions?
Com que som realistes -i tossuts- anem cap a ponent de la rambla dels Països Catalans per veure si podem trobar algun possible pas que ens permeti arribar al camí de vell de Ribes. Això ens porta a una rotonda de la C-15 que fa inviable el pas segur atesa la densitat de transit.
Reculem i intentem arribar-hi travessant uns terrenys que s’estan esplanant a costat de l’empresa Naser Electronic. Sí, ara hem pogut, no sense un certa dificultat que ens a obligat, al final, a superar una paret baixa i una petita depressió en el terreny.
Superat aquest petit obstacle, finalment, hem pogut anar cap a llevant per un terraplè pel costat de la carretera C-31 i fer cap a la fita de terme que delimita els municipis de Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes, i retrobar el camí que volem seguir. Per cert, la fita, conseqüència de l’esplanació feta en aquest indret, està descarnada a la seva base, cosa que fa que perilli la seva estabilitat futura.
Des de la fita avancem cap a ponent pel camí que es construí paral·lel a la carretera.
A la dreta deixem el camí que condueix a Vilanoveta i a les Roquetes.
Arribats al torrent de la Masia Nova, passem per sota de la C-31 i continuem paral·lels per l’altra banda de la carretera, vorejant uns camps on han arrencat la vinya i una pila de rabassons els han deixat al mig del camí…tot són obstacles.
Travessem la carretera que du a la finca de Solers i avancem cap al nord per un sender que va a retrobar el camí vell de Ribes -també conegut per Camí Ral- ara asfaltat.
Seguim cap a llevant i deixem a l’esquerra Can Mironet -o Can Mironet del Bosc- conegut així perquè a finals del segle XVI era propietat de la Mirona, vídua de Francesc Miró. Cal aclarir que fins al segle XVIII, quan les dones es casaven adoptaven el cognom del marit amb desinència femenina.
Trobem després Xoriguera, un preciós casal que posseeix una tribuna circular amb columnes salomòniques ceràmiques i coberta amb volta esfèrica.
La masia de Xoriguera està documentada des del segle XIII, quan pertanyia a Arnau de Xoriguera, síndic de Ribes. Entre els segles XVI i XVII va pertànyer als Puig de Xoriguera, i més endavant als Mironet. Al cadastre de l’any 1717 consta que n’era propietari Emanuel Giralt. L’any 1764 hi figura com a propietari un tal Joan Miró de Munxuriguera. L’any 1847 pertanyia a Antoni Giralt. Al principi del segle XX la va adquirir la família Soler de Vilanova i la Geltrú, que va construir sobre la masia antiga el casal modernista que és ara. Algunes fonts apunten que el seu autor podria ser l’arquitecte Miró i Guibernau, A finals del segle XX va restaurar-se en la seva totalitat i ara s’utilitza com a establiment turístic amb la denominació de Clos la Plana.
Encara deixem a l’esquerra la moderna edificació que porta el nom de Xoriguer.
De seguida travessem l’autopista C-32 per un pont i girem en direcció nord-est, deixant a la nostra esquerra els Cocons.
Els Cocons és un edifici de planta rectangular i tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d’accés es troba centrat en el frontis i és d’arc escarser arrebossat, com ho és la finestra del costat. A l’altra banda hi ha un portal més antic d’arc ceràmic i brancals de pedra carejada, que ha estat habilitat com a finestra, galeries horitzontals, de dos pòrtics d’arc de mig punt, ceràmic els de la planta baixa. L’acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc.
Algunes fonts indiquen que el manso de Cocons està documentat des del segle XIII. Al cadastre de 1716/1717 s’anomena com a propietari un tal Emanuel Sole dels Cucons. Més endavant, tal com consta en un document de l’any 1847, pertanyia a Christobal Soler.
Arribem a un encreuament i pel camí de l’esquerra anem ascendim fins al turó dels Cocons (84 m).
Passat el turó continuem avançant cap al nord fins que arribem al dipòsit d’aigua d’Abrera, que proveeix d’aigua la ciutat, amb una capacitat de 20 milions de litres, grandiós i cobert, situat a 109 m sobre el nivell del mar.
Portem més de dues hores caminant -la recerca dels possibles passos alternatius al camí vell de Ribes ens ha comportat força temps- i decidim fer una parada al bosquet contigu al dipòsit per esmorzar i fer el cafetó.
Una vegada esmorzats tirem cap a ponent per uns camps amb garrofers fins arribar a la carretera BV-2112, vora del portal d’en Rafeques.
Amb precaució seguim per l’esquerra de la carretera en direcció a Vilanova i la Geltrú i, uns quants metres enllà, abans d’arribar al pont sobre la C-32, travessem la carretera i ens internem en un bosc, tot baixant cap a l’esquerra per acabar ranejant una vinya i poder anar avançant paral·lels al talús de l’autopista cap al nord per un indret curull de garrofers i algunes vinyes.
Trobem una mulassa (coordenades: X 394950, Y 4567624) encarada a l’autopista, coneguda amb el nom de barraca dels lliris, per la profusió d’aquesta espècie vegetal a la coberta. És de planta el·líptica, falsa cúpula i llinda plana, amb la inscripció de la data: 1908, al muntant esquerra de la porta. Al costat hi ha un pou tapat amb una llosa i un petit safareig.
Deixem la mulassa i pel costat d’una vinya anem a fer cap al camí de la Serra a can Martí.
Just a l’esquerra passem pel túnel sota la C-32 i cap a ponent, després de travessar el torrent de Montgròs, anem a fer cap a una cruïlla de camins.
Deixem can Martí del mas Roig a la nostra dreta i tirem cap al sud per anar a parar als darreres de la finca de Solers i continuar cap a ponent.
A la següent cruïlla, girem cap al nord i de seguida cap a l’oest per seguir pel rectilini camí dels Ametllers (la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya anomena aquest vial rambla de Santa Magdalena).
Com el seu nom indica, el camí està flanquejat d’ametllers a banda i banda, per cert, molt descurats.
Al límit entre els termes municipals de Sant Pere de Ribes i Vilanova i la Geltrú, a tocar del pont sobre el torrent de la Puça, a la nostra dreta, gairebé amagada per un ametller, es troba la fita de terme.
Al final del camí dels Ametllers hi ha una curiosa bancada d’obra. A la dreta podem observar la masia i l’ermita de Santa Magdalena.
Nosaltres seguim cap al sud pels marges de les vinyes fins que tornem a trobar el torrent de la Puça que travessem per un pintoresc i antic pont de pedra.
Travessat el pont continuem entre vinyes i girem a la dreta. A l’arribar a una cruïlla, a prop d’on el torrent de Carro entronca amb el torrent de la Puça, girem cap al nord per un petit pendent, tornem a travessar el torrent de la Puça i pel costat d’una vinya avancem cap a l’oest fins que arribem al camí antic de Santa Magdalena.
Des d’aquí anem cap al nord-oest pel nou camí que va paral·lel a la carretera C-15.
Arribats al camí Molinant anem cap a l’esquerra per fer cap a la rotonda i agafar el passatge de la Masia d’en Notari, que passa per sota de la carretera C-15 i entrar a la ciutat per l’avinguda de Vilafranca del Penedès, deixant a la nostra dreta la masia Benach i el mas de la Por.
Girarem per la rambla dels Països Catalans i la de Pep Ventura, travessarem la plaça de la Moixiganga i arribats al carrer d’Olesa de Bonesvalls farem parada i fonda.
Són les 11:30 h i donem per acabada la caminada d’avui i de la temporada. Unes cerveses ben fresques del bar Izan reblen la missió d’avui: certificar el deplorable estat del camí vell de Ribes.
Més informació: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/clos-la-plana-i-turo-dels-cocons-des-de-vilanova-i-la-geltru-174759070
El Gegant de la Porra 2 
Deixa un comentari