Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Sota-ribes. La Masieta. Can Ramonet. Can Sidro. Font d’en Sidro. El Castellot. La Coma. Corral d’en Puig. Les Parellades. Sota-ribes (Sant Pere de Ribes)

Caminada del dimecres 17 de maig de 2023. 8,2 km. 2 h 45 min (fins a Matt Café).

Alfred Castells (text). Raül Horro. Jaume Sendra (fotos).

Hem aparcat el cotxe a l’esplanada davant del Pont de la Palanca per començar la caminada d’avui amb l’esperança i la il·lusió de trobar les restes del Castellot. Son les 8,15 h del matí.

Pont de la Palanca

Travessem la carretera BV-2112 i enfilem pel camí asfaltat que deixa a l’esquerra la pintoresca visió del Castell de Ribes i de l’Església Vella del primitiu nucli de Sota-ribes.

Sota-ribes

Passat el cementiri parroquial, que ens queda a la dreta, avancem per entre uns marges altíssims, sobretot a l’esquerra, necessaris per contenir el nivell elevat de les vinyes que custodien. Una marca quasi imperceptible a mig marge denota la seva possible construcció en dues fases.

Marge

Avançant a estones pel camí i a estones per una torrentera paral·lela, anem a fer cap a la Masieta, que deixem a la nostra dreta.
Arribats a la cruïlla, girem cap a la dreta i en direcció nord-est, per un pronunciat pendent asfaltat, arribem a can Ramonet, a l’esquerra, i a can Sidro, a la dreta.
Passat can Sidro, deixem el camí que seguíem, que ens portaria als Vinyals, i per un corriol en baixada, a la nostra dreta, fem cap al camí que ens durà a la font d’en Sidro.

Font d’en Sidro

Nord enllà i després d’un revolt cap a l’est, que salva un fondo, arribem a la font d’en Sidro, completament seca.

Continuem el camí cap a l’est i arribats a una instal·lació que sembla un dipòsit, ens enfilem cap a ponent per un dels diversos corriols que ascendeixen, segons alguna denominació, cap al turó del Casalot, per arribar al cim (198 m) i descobrir les restes del Castellot.

Murs enrunats del Castell

D’aquesta construcció medieval ben poc es conserva, només algunes restes de parets i alguns murs enrunats, tot envoltat de pins i altres especies vegetals.
El castell no arribava als 800 m2, amb una extensió màxima de 29×27 m, amb un patí, probablement, a la part central.

La paret més ben conservada és la del nord-oest, amb més de 3 m d’alçada. Té una línia de forats on es devien recolzar les bigues d’un segon pis i unes sageteres.
Les parets exteriors que encara es conserven fan uns 80-90 cm de gruix i estan construïdes amb pedres posades en sec, la part de baix, i amb fang i calç barrejat amb pedretes, la part més alta.

La paret més ben conservada és la del nord-oest

La documentació sobre el Castellot és escassa. Apareix esmentat en un capbreu de l’any 1501 com a Castellot de Ribes. No obstant, cap la possibilitat que aquest castell fos el que pocs anys abans de 1294 feu construir Ramon de Ribes i que es conegué com a Castell Nou (1).

Parets exteriors del Castell

Son dos quarts de deu i aprofitem per esmorzar en aquest indret carregat d’història ignota.

El cafè de l’esmorzà i la maquineta de fer punta que vam trobar

Després d’esmorzar desfem, més o menys, el camí de pujada.

Havent descendit del Castellot, just on es troba el dipòsit, enfilem per un sender cap a l’est. Al trobar la línia elèctrica, baixem cap al sud, a la nostra dreta, i, quan trobem un altre sender a l’esquerra, el seguim avall, avançant per la serra del Roquissar, on trobem, a la dreta, una fita que delimita propietats. A la banda de ponent hi ha inscrita la lletra C i a la de llevant, una P. Segons Vicenç Carbonell la C correspondria a la banda de Can Sidro -per Isidre Carbonell- i la P, a la banda de Can Barba de la Coma -masia coneguda també per Can Pocoll-.

fites de propietat

El sender acaba entroncant amb un camí que seguirem cap al sud-oest i que baixa entre boscos amb un fort pendent per salvar un fondo.
El final, més planer, ja entre vinyes, entronca amb un altre camí. Nosaltres anirem cap a l’oest per arribar-nos al proper caseriu de la Coma.

Caseriu de la Coma

La Coma està formada per un conjunt de cases adossades entre sí. En el cadastre de 1717 constava com a propietària Eulàlia Quadras. Antigament estava constituïda per set cases, que es coneixien com: Can Barba, Can Soques, Can Guillet, Can Tió, Can Monjo, Can Puig i Can Fèlix. En l’actualitat només es conserven Can Barba i Can Soques.

Figuera de moro davant Can Barba

Desfem el camí per anar cap a llevant per entre vinyes llaurades de poc i arribar-nos al corral d’en Puig.

Corral d’en Puig

El corral és una construcció del segle XVIII de planta rectangular amb la coberta a una vessant que feia el desaiguat a la façana. Es conserva un dels dos grans pòrtics d’arc de mig punt de pedra, davant dels quals hi ha un pati tancat per un baluard quadrangular. En el mur de llevant hi ha les restes del portal d’accés, del que en queden els brancals de pedra. El parament dels murs és eminentment de tàpia, tot i que en alguns punts és de pedra lligada amb fang i coronament de pedres formant merlets.

dos grans pòrtics d’arc de mig punt de pedra

Després de xafardejar per les restes del corral d’en Puig continuem cap a llevant. Ara, el camí, deixa a l’esquerra el trencall que porta a l’ermita de Sant Pau. Nosaltres seguim.

Ermita Sant Pau
Sant Pau Xic Interior

Arribats a Sant Pau Xic, el camí gira cap al sud-est i arriba al carrer de Canyelles. A la confluència s’hi alça la creu de les Parellades, erigida durant la Santa Misión de l’any 1942.

Creu Santa Misión. 1942

Nosaltres seguim pel carrer de Canyelles cap al sud, deixant el nucli de les Parellades a la nostra esquerra i Can Miret a la nostra dreta. Travessem el pont per sobre la riera de Ribes i seguim pel carrer de Mossèn Andreu Malgà.

Són les 11 del matí i fem una parada i cervesa a la terrassa del Matt Café.

Relaxats, tornem cap a la riera de Ribes i descendim a la seva llera que seguim avall per la riba esquerra, per entre un florit magraner i uns esplèndids garrofers. A l’altra banda de la riera podem contemplar les argiloses timbes del Ralet i les boques d’algunes mines.

Magraner
timbes del Ralet

Així arribem a l’esplanada on hem aparcat, són les 11,25 h, per agafar el cotxe i tornar cap a casa.

(1) Per a més informació es pot consultar:

  • Els castells catalans. Volum III. Rafael Dalmau, Editor. Pàg. 948
  • Article “Un Castillo en el Montgros”. J. Virella. Villanueva y Geltrú. 6 d’abril de 1966. Pàg. 5
Ginesta florida
Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: